El peregrinatge de Confiança a través de la vida, es fa en petits passos que per molt petits i humils que siguin, valen la pena si ens mantenen l'ànima desperta.Proposar-se anar a de casa a Taizé (casaII), no és un repte esportiu si no un camí de silenci interior, on viure l'inesperat partint de la simplicitat del dia a dia i la senzillesa de cor. No és un objectiu, és un camí a recórrer sense pretencions. Això si amb una petita dosis de fe i sobre tot esperança.
Un desert interior, una pregària personal, i un desig pels nostres fills i una comunió per la humanitat més humana.
miquel vilaró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada